Saltear al contenido principal
El Protagonista Dels Històrics. Dia 6.

En aquesta secció anomenada “El Perfil” hem tingut la intenció de donar veu, de promocionar (en el sentit no comercial del terme) o de retre homenatge a diverses figures que, sense ser actors principals d’un partit de futbol, també juguen un paper important en el desenvolupament de l’anomenat esport rei. Des dels aficionats fins als empleats del bar, passant pels fotògrafs o els familiars dels jugadors; sense ells segurament que la pilota rodaria igualment, però ho faria de manera diferent. Donar veu a tothom és un exercici sa i enriquidor, que ens fa descobrir punts de vista que, en d’altres situacions, mai hauríem conegut. Sentir, llegir, escoltar. I a vegades, imaginar. Pensar què dirien aquells que per un motiu o un altre no poden parlar.

“M’encanta la meva feina. M’encanta sentir-me útil. No sé si duraré un any, dos, tres… o acabaré rodant per qualsevol parc amb la pell aixecada. Tant m’és”. Parla la nostra protagonista de dissabte, sempre present en tots i cadascun dels partits que es juguen arreu de la geografia catalana. Sense ella, és evident que això del futbol no tindria sentit… per bé que el tracte que sol rebre no és sempre el mateix: “Òbviament m’agrada sentir-me ben tractada, mimada… el bon gust, allò que des de fa uns anys anomenen “tiki-taka” sigui el més proper que servidora es trobi d’un bon orgasme, però a vegades això és massa demanar”, reconeix el personatge, que lamenta que hi hagi dies on estigui més estona volant, de cap en cap, que no pas rodant com a ella li agrada.

“Sempre m’he sentit un objecte de desig: quan un equip va perdent i marca, tothom em busca, de pressa. Volen tenir-me, em volen guanyar, volen jugar amb mi… Em sento una mica com aquella noia (o noi) a la discoteca que és centre de totes les mirades. I aquest sentiment és impagable”. Malgrat aquest estat proper a la luxúria, no tot són flors i violes per a un col·lectiu que no ho té sempre fàcil: “tinc companyes que esperen una vida de somni i acaben desades en un racó, oblidades… Els polítics, també a nosaltres, ens han fet molt de mal. Hi ha companyes que m’expliquen que tenen prohibit jugar en places, en parcs… És molt trist”. I és que els temps canvien per a tothom, també per a un col·lectiu que abans era, probablement, el preferit de la mainada. Anys després ho continuen sent, però amb una pantalla pel mig i un comandament per controlar-les.

Tot i això, la nostra protagonisme encara el futur amb optimisme, tal com encara el present. L’ #Històrics15 n’és una mostra: “per a les meves companyes i per a mi és un luxe tenir 12 equips pendents de nosaltres, més de 200 futbolistes buscant-nos”. Perquè el final de temporada i la pausa estiuenca, si bé és necessària, també és un moment d’inactivitat poc volgut per part de la nostra protagonista: “entenc la necessitat d’un descans, però quan fa dies que no rodes, que no juguen amb tu, els dies és fan eterns, no veus la llum al final del túnel”. Afortunadament, tot té el seu final… i el seu principi, el seu Històrics; l’excusa perfecta per a que la verdadera joia del futbol torni a girar en tot el seu esplendor. Perquè dies com el d’avui, el dela Gran Final, no tenen preu.


Volver arriba