skip to Main Content
Contracroinica

El dia de la final de l’Històrics és especial per moltes coses. Avui ho ha estat també perquè no ha plogut i hem pogut veure el partit sense granotes als mitjons, però inclemències del temps a banda, el Municipal del Guinardó es vesteix de gala i emula un “photocall” amb el pas de les diverses personalitats que recorren el camp de punta a punta, saludant i desfent-se aviat del record del pollastre a l’ast del migdia per assaborir el càtering de la mitja part. Mentrestant, sobre la gespa es decideix qui serà el primer campió d’una competició amb certa entitat a Catalunya. Encara que algun 0-0 hagi pogut ser difícil de pair, aquest estiu hem vist força gols i la sensació final és d’objectius complerts. El campió per endur-se el trofeu cap a casa, el subcampió per demostrar la seva vàlua sobre la gespa i el comitè de premsa (comitè potser sona massa senyorial, compte) per poder fer quatre xuts sobre la gespa artificial quan els que saben jugar a futbol (i aquell altre que no ha rascat bola) ja són camí de casa, o al restaurant del costat encandilats per l’accent i les formes de la cambrera que recomana no triar la pizza de “Verdure”.

Avui, quan els jugadors han trencat files un cop havia sonat la darrera nota dels Segadors, sabíem que no estàvem davant d’un partit soporífer. Estàvem convençuts que les càmeres que no hi fossin presents es perdrien una bona final. En definitiva, un partit amb moltes lectures futbolístiques i extraesportives. La més clara, sense dubte, ha estat la de la reacció riberenca. L’Hospitalet s’ha refet d’una semifinal fluixa per acabar convertit en el propietari d’un trofeu que encara no tenia a les seves vitrines. Els homes de Martí Cifuentes s’han coronat amb un partit treballat i en el qual han sabut aprofitar les errades del rival per ser més forts. Jo no ho sabia, potser perquè el meu equip no hi sap arribar, però m’han dit quela Segona Bva, precisament, d’això. Per tant, me’n vaig a dormir conscient que el nou Hospi ja sap com plantejar les coses a la seva tan arrelada categoria.

Però abans d’anar al llit he après també una altra cosa. Dues, de fet. La primera és que el cautxú de la gespa rasca gairebé tant com la sal que s’utilitzava fa uns anys quan toques amb el genoll (els xuts de post-partit, recordeu). I l’altra, que el Granollers també sap com ha de jugar a Tercera Divisió. Els d’Albert Garcia no han tingut cap mena de complex en tot l’Històrics i s’han plantat a la final amb morro (en el bon sentit) i voluntat de fer-la grossa. Tant de morro hi ha posat l’equip vallesà, que al minut 89 gairebé envien el partit a la tanda de penals, però el xut de Cano ha marxat lleugerament desviat. Sigui com sigui, i sent conscient que en uns mesos ningú recordarà el pas dels granollerins per aquesta competició (pel simple fet de no haver-la guanyat), m’ha quedat molt clar que el banc de proves del torneig ha acabat donant molt bones sensacions a més d’un equip.

Alguns tècnics ens expliquen que abans de l’inici de la lliga el que busquen són aquestes bones sensacions, aquest moments de lucidesa futbolística que, si els jugadors són capaços de retenir, els farà sumar molts punts. L’únic problema (beneit problema!) d’aconseguir-los és que els aficionats s’hi enganxen i la feina és dura per mantenir el ritme durant tot l’any. Guanyar l’Històrics, ser-ne finalista o, simplement, haver fet un bon paper tot i quedar eliminat ja és un bon símptoma. Avui, dues plantilles poden dormir tranquil·les pel que han aconseguit. D’elles i els seus mèrits esportius, dependrà que ens tornem a veure el proper mes d’agost.

Mentrestant guardarem el regust d’un partit interessant, una cremada al genoll i la satisfacció que, en general, tots hem complert els objectius. pagina oficial de pandora air max blancas

Back To Top