skip to Main Content
G3 Foto1

N’hi ha de petites, de mitjanes, de grans i de gegants. D’aquelles que pots agafar amb dos o tres dits o de les que necessites dues mans perquè no caigui. Evidentment, parlem de càmeres i objectius (no fos cas que la vostra ment obscena us traslladés a un escenari molt més íntim, nosaltres no som així). Pot semblar autobombo (va, sí, una mica sí que ho és) però en quants partits de Segona B, Tercera i ja no dic Catalana podeu veure fins a una desena de reporters gràfics a peu de camp pendents de fer aquelles fotos dels onzes inicials i dels àrbitres, que fins fa poc mai sortien enlloc i que des de fa relativament poc, especialment els mitjans digitals rescaten (rescatem) en forma de galeries d’imatges per a major varietat del visitant? En aquest sentit el Torneig d’Històrics pot presumir d’una capacitat de convocatòria envejable, amb gent d’un equip, d’un altre o, simplement, neutral, caçant qualsevol imatge informativament interessant o subjectivament curiosa que pugui resultar d’interès.

Una d’aquestes persones, que segurament haureu vist en algun camp de l’extensa geografia catalana, és un clàssic en això del #futbolcat: el Josep Ribas. Malgrat la samarreta que vestia aquest dimecres, amb una reproducció del quadre “Il Primo Bacio”, el primer partit de futbol del nostre protagonista no ens fa viatjar massa més enllà de 2007, en un duel en què el Mataró lluitava per no descendir de categoria. Al Josep Ribas ja li agradava el futbol anteriorment, de feia anys, però un regal va acabar dibuixant una nova perspectiva, una nova forma de veure, viure i entre el futbol modest que protagonitza tornejos com l’ #Històrics2015.

“Tot va començar amb un obsequi que em van fer: una càmera de fotos. Vaig aficionar-m’hi ràpidament, era un habitual del camp del Mataró i ben aviat em van convèncer perquè m’hi quedés”. Sempre des de l’altruisme, el Josep Ribas és una cara coneguda per tots els que hem visitat l’antic Carles Padrós de Mataró (actual Camp del Centenari) tant en categoria amateur com en juvenils. “La veritat que tot això ho faig per afició, perquè m’agrada. Al final a tots ens fa il·lusió veure’ns en una foto, que ens facin cas. Els futbolistes d’elit no valoren que algú els faci una foto perquè en tindran milers d’on triar, però en aquest futbol modest encara et sorprèn que els futbolistes et demanin qualsevol imatge on surtin, per malament que hagi sortit la foto o per bé que el protagonista surti d’esquenes. Tant és”.

Aquesta familiaritat del ‘futbol de veritat’, de fet, és el que empeny en Josep a fer la seva ‘feina’ amb la il·lusió del primer dia: “espero poder seguir viatjant pels camps durant molts anys, perquè m’ho passo bé i perquè m’agrada veure que la gent està agraïda per una simple foto. I això m’emociona”. Perquè el nostre protagonista també ha confessat, a banda dels colors del seu cor, que és una persona sensible, especialment quan se sent ben tractat. I un d’aquests records dolços el condueix a Nou Barris, concretament l’any 2011: “recordo pocs moments tan emocionants com la participació dela Montaen aquell playoff per pujar. Especialment el darrer dia contra el Sestao, on tot i no ascendirla Penya AlHueco va quedar-se al seu lloc i va aplaudir l’equip i afició rival. Aquests gestos em toquen la fibra i, en part, són els que em motiven a continuar amb aquesta afició”. I és que, certament, l’estima, l’agraïment i la gent són l’excusa que ens manté lligats a aquest futbol nostre, al futbol modest. I també a la vida. nike air max hombre nike air max 1

Back To Top